La transformació del sistema de transports valencià, per a reequilibrar la situació entre els diferents modes i fer augmentar el paper del ferrocarril (com recomanava el recent llibre blanco europeu de 2001) suposa, evidentment, un gran esforç inversor. Però part dels diners necessaris està ja disponible. Es tracta no tant d'augmentar els fons com de distribuir-los amb unes noves prioritats. Poden buscar-se, així mateix, altres fonts de finançament que complesquen el doble objectiu d’internalizar els costos reals i de transvasar viatgers i càrregues al ferrocarril.

Redistribució de les inversions públiques

Al llarg de les últimes dècades les inversions en infraestructures de transport s'han decantat prioritàriament per la carretera. Per cada pesseta invertida per les diferents administracions en ferrocarrils, més de dues han anat sistemàticament a la carretera.

A la Comunitat Valenciana en 1998 s'invertien en ferrocarrils (RENFE i FGV) uns 23.199 milions de pessetes, mentre que la xarxa de carreteres (de titularitat estatal, autonòmica i de la Diputació) rebia 60.370 milions, d'ells 47.389 destinats a noves inversions i 12.981 a la conservació de les existents.

La inversió ferroviària pot procedir així dels pressupostos de l'estat i de la Generalitat, mentre les Diputacions se centren en el manteniment i en la millora de la seguretat vial.

D'altra banda, la racionalització de les inversions ferroviàries permetria abandonar les desproporcionades propostes de nous corredors per a alta velocitat i alliberaria enormes fons per a concentrar-se en la millora de les línies existents, així com en la creació de xarxes urbanes de transport.

El llibre blanc del transport (setembre 2001) proposava recórrer a noves fonts de finançament per a crear noves infraestructures ferroviàries o modernitzar les existents. Entre elles, assenyalava la tarificació dels itineraris per carretera competidors amb corredors ferroviaris, com aplica Suïssa des de ja fa temps.

Malauradament s'ha desaprofitat al nostre país l'oportunitat que hem tingut aquesta última dècada per a disposar d'enormes fons europeus (Fons de Cohesió, Fons Estructurals, Fons EFTA....). Una major quantitat d'aquestos fons podrien haver-se destinat a projectes de millora ferroviària i al transport públic en general. Bona part han anat a la construcció de carreteres (agreujant el desequilibri del transport), mentre que una altra part ni tan sols s'ha sabut gastar.

Però encara hi ha programes d'ajudes, de subvencions i de préstecs que poden utilitzar-se per a projectes relacionats amb el transport sostenible, que poden canalitzar fons per a xarxes urbanes de transport col·lectiu, foment de la intermodalitat, millora de l'accessibilitat a les estacions o de la xarxa ferroviària.

Les grans prioritats de transport transeuropees exigiran necessàriament l'habilitació de pressupostos especials per a fer-les realitat (en el present depenen exclusivament dels pressupostos nacionals). La Generalitat ha de defensar la necessitat de reforçar importants corredors ferroviaris, com el de Sagunt-Canfranc-França o el mediterrani.