La Cimera Euromediterrània marcarà la pauta de la globalització als països àrabs
Els pròxims dies 23 i 24 d'abril, València acollirà a la Ciutat de les Arts i les Ciències la V Conferència Euromediterrània, que serà la continuació del Procés de Barcelona iniciat el 1995 per la UE. Aquest procés suposarà la implantació de la globalització capitalista als països àrabs entorn de dos eixos principals, un de diàleg polític i de seguretat, i un altre econòmic. L'associació preveu una Zona de Lliure Comerç en el Mediterrani per a l'any 2010.
Eva Máñez. L'Avanç
L'Associació Euromediterrània comprèn a 27 estats: els 15 de la UE i 12 de la ribera sud del Mediterrani (El Marroc, Algèria, Tunis, Egipte, Jordània, Autoritat Palestina, Israel, Síria, Líban, Turquia, Xipre i Malta). El seu objectiu és "la col·laboració econòmica i financera basada en l'establiment gradual d'una Zona de Lliure Comerç" (text oficial de la Conferència Euromediterrània, Barcelona) creant un "espai de pau i estabilitat política, de benestar material, de respecte als drets humans i cooperació social, cultural i científica". Transcorreguts set anys des de la seua creació, els petits avanços que s'han donat en el si de l'Associació es limiten a l'àrea de la macroeconomia i la seguretat, mentre que els aspectes culturals, socials i humans relegats (aquells que es releguen a àmbits associats al projecte econòmic, com el Fòrum Civil Euromed, que es reunirà també a València una setmana abans de la cimera oficial) tot just han estat esbossats.
El projecte
econòmic
A l'actual
panorama macroecòmic, Àsia, EUA i Europa són els tres grans blocs capitalistes
que necessiten contínuament expandir-se i buscar nous mercats. Aquesta és la
lògica que ha provocat que Europa mire cap als països àrabs com potencials de
la seua òrbita econòmica implicant-se així al procés de mundialització.
El projecte econòmic europeu a la Mediterrània se centra a una Zona de Lliure Canvi que, responent a la lògica globalitzadora, obrirà els mercats del Sud als productes europeus. Així, per l'any 2010 es preveu la creació d'una Zona de Lliure Comerç que serà la major del món, amb un potencial de 700 milions de consumidors. La supressió dels aranzels duaners i l'aplicació de mesures liberalitzadores del mercat permetrà que entren als països del Sud de la Mediterrània els capitals transnacionals i les grans multinacionals europees, amb la qual cosa, les economies locals es veuran greument danyades. La consolidació d'aquest model econòmic comportarà hàbits de consum occidentals, a banda de privatitzacions massives, desaparició de gran quants de petites empreses així com la desprotecció de les classes treballadores. Aquesta globalització provocarà que milers de persones es vegen excloses de la producció; persones que a més, no consumiran pràcticament res, doncs no tindran poder adquisitiu. Les economies locals difícilment podran competir amb els productes europeus, per la qual cosa es veuran durament afectades o comdemnades a desaparèixer. L'agricultura, que és l'únic sector dels Sud de la Mediterrània que podria ser competitiu davant dels mercats europeus, s'ha vist exclòs del lliure comerç per decisió de la UE, que protegeix així la seua política agrària.
Fons MEDA i
el deute extern.
L'Associació Euromediterrània va aprovar la creació dels fons MEDA, l'objectiu
del qual era greixar econòmicament el procés de liberalització econòmica i que
a la pràctica venen a tenir un objectiu similar que les Ajudes al Desenvolupament.
Aquest fons tenen com a finalitat facilitar la transició econòmica i fer front
a les despeses econòmiques i socials de la implantació d'una Zona de Lliure
Comerç. Els seus inicis es van concebre com a ajudes no reemborsables però gradualment
esdevenen ajudes creditícies, amb la qual cosa creix el deute extern dels països
del sud. Encara així, gran part de les quantitats que els països del sud haurien
de rebre com a fons MEDA queden congelades per problemes burocràtics de la UE;
fins ara només s'han desemborsat el 26% dels fons compromesos. Aquestes ajudes
són de totes formes mínimes (12.750 milions d'Euros) si tenim en compte el que
els països del Sud deixarien de percebre per la supressió dels aranzels als
propers anys (aproximadament 40.000 milions d'Euros). Els fons MEDA, i els diferents
acords de la UE amb cadascun dels països riberencs es donen en funció del passos
que els països del Sud donen cap a la renovació política, la democràcia i els
drets humans, esdevenint així una nova forma de control polític colonialista
i una forma de tutel.la dels estats econòmicament forts a la recerca de la renovació
política i la implantació de la democràcia. La diferència de poder econòmic
dels socis no permet unes relacions equànimes; els països de la UE tenen una
renda per càpita 10 vegades major que els del Sud de la Mediterrània. Amb 200.000
milions de dòlars de deute extern, els països del Sud han de desemborsar anualment
19.000 milions de dòlars per tal de sanejar el seu deute, mentre que de la UE
reben 2.000 milions entre ajuda no reemborsable i préstecs. Altra mostra d'aquesta
manca d'equanimitat entre els socis ve donada en el fet que les veritables decisions
es prenen al Parlament Europeu i no al si de l'Associació. D'aquesta forma,
trobem que d'una banda negocien 15 països amb una única veu, i d'altra 12 països
que negocien de forma independent i, sovint, en competència entre ells. De totes
formes, el països del Sud han de conformar-se amb acceptar o rebutjar el que
ja s'ha decidit al parlament europeu, el que realment marca les pautes.
El projecte
polític
En relació
al denominat "diàleg polític", el terme Euromediterrània prefigura un nou escenari
regional en el qual el referent àrab desapareix i es procura la normalització
de relacions polítiques i comercials d'Israel amb els Estats àrabs. En canviar
la identitat de la zona, d'ésser "àrab" a definir-se com "mediterrània", resulta
molt més fàcil inserir el projecte sionista i modificar la naturalesa de la
regió, en una lògica imposada per la UE i els EUA. No obstant això, després
del fracàs del procés d'Oslo i la nova Intifada, el diàleg sobre temes de seguretat
que la UE ha pretès incloure en el projecte euromediterrani s'ha vist contínuament
bloquejat per la qüestió palestina i la irresolució del conflicte amb Israel.
Igualment, la creació de la Euroforce en 1996 no va ser res ben rebuda pels
països del Magrib, que la consideren una amenaça directa contra ells. La UE
ha reconegut l'hegemonia militar i política dels EUA a la zona d'Orient Mitjà,
i si bé ha delimitat la seua intervenció a l'àmbit econòmic, admetent la lògica
que imposen els EUA a les qüestions de seguretat relatives als escenaris àrabs
i assumint un paper subsidiari, no sembla voler renunciar a una capacitat militar
pròpia, sobretot per a intervenir en l'àrea magrebina, on EUA està així mateix
penetrant econòmica, política i militarment. La possibilitat que Europa puga
intervenir militarment quan ho veja necessari influeix en la marxa de les relacions
euro-àrabs, especialment si es té en compte que el Mediterrani és una de la
zona on Europa vol engegar la seua Política Exterior de Seguretat Comuna
Globalització
i neocolonialisme
En definitiva, l'Associació Euromediterrània sols beneficia als països europeus
i a la lògica globalitzadora. El seu únic objectiu és expandir el mercat europeu
i impossibilitar la creació d'un espai econòmic i polític àrab integrat, preservant
l'hegemonia regional d'Israel. L'Associació Euromediterrània per altra banda,
impossibilitarà la creació d'una política àrab comú que plante cara al neocolonialisme
i la globalització, afavorint les relacions tradicionals Nord-Sud. La incorporació
de temes de justícia i interior per al Cimera de València posa de manifest la
perversitat d'aquesta Associació que advoca pel lliure trànsit de mercaderies
però no de persones. Europa continuarà blindant les seues fronteres i considerant
els àrabs com potencials enemics, interessant-li només la possibilitat d'ampliar
mercats i beneficis econòmics.