CONFERÈNCIA
MEDITERRÀNIA ALTERNATIVA
DOCUMENT DE TREBALL PER L'INICI DEL DEBAT
"La Mediterrània és una petita cruïIla molt vella. Des de fa mil.lenaris tot hi ha confluït i n'ha alterat i enriquit la històría" (F. Braude1)
Mentre va durar el període anomenat de "guerra freda" semblava difícil diferenciar i assenyalar amb claredat quines eren les contradiccions polítiques reals que afectaven l'esdevenir dels pobles a nivell internacional. La fi d'aquesta situació, i per tant la fi d'aquesta confrontació bipolar, ha deixat un buit en el marc de la geopolítica mundial. Els vencedors de l'anterior confrontació han tractat d'establir una nova teoria de la geopolítica mundial que substituís l'anterior fórmula i proporcionés un nou marc de potencials aliats i de nous enemics en el context de la política internacional.
En aquesta nova situació, la Mediterrània, com a espai geoestratègic, ha passat a desenvolupar un paper de "nou teló d'acer", aquest cop entre el nord aparentment "desenvolupat" i dipositari de l'hegemonia mundial, i el sud, explotat per un comerç desigual i espoliador dels seus recursos naturals.
Aquest retorn a la simplificació de la realitat que sempre comporta una teoria de la geoestratègia, ha suposat la identificació d'un aparent "nou enemic" (substitutori de l'anterior enemic comunista): els països musulmans, l'islam i concretament l'islamisme polític. Aquesta identificacíó d'un nou enemic suposa en la pràctica una alienació de les consciències polítiques, i fins i tot la dels actors civils crítics de les societats de l'Europa occidental, que al llarg d'aquests anys han desenvolupat la tasca de denúncia i de formulació de sortides polítiques potencialment alternatives a l'establerta pel discurs hegemònic. De fet, aquesta criminalització dels "potencials nous enernics", amaga el fracàs del model de desenvolupament i de relacions internacionals proposat pel bloc hegemònic, i la naturalesa de les veritables intencions de les tradicionals potències colonials, les quals enfronten llurs interessos económics, polítics i militars a escala mundial i concretament en l'àmbit de la Mediterrània. Del que es tracta en definitiva és de controlar el deute extem, interferínt així en la seva política interna i també controlar els seus recursos humans (mà d'obra), energètics i naturals: els fosfats del Sàhara occidental, el gas d'Algèria, el petroli de Líbia, etc:... Aquesta pugna política i militar implica nombroses i contradictòries aliances d'aquestes potències, que no dubten gens en aliar?se amb els potencials i aparents enemics per desplaçar els seus competidors.
El que resulta d'aquesta situació breument introduïda és una Mediterrània que esdevé un marc clau de confrontació mundial entre els interessos de les superpotències, i entre aquestes i els interessos dels diferents pobles de la zona que tracten de viure dignament. En aquest sentit, podriem identificar un seguit d'escenaris que ens permetrien concretar una diagnosi crítica a partir de la qual formular propostes altematives i iniciatives descolonitzadores.
En primer lloc, estem davant d'un escenari econòmic presidit per profundes desigualtats: concentració del 91 % del PNB als 5 estats mediterranis de la Unió Europea, inclós Portugal, enfront del 9% atribuïble als 10 estats mediterranis del Magrib i Pròxim Orient, concentració que puja al 94% si considerem la totalitat d'Estats de la Unió Europea.
Així mateix, mentre els 5 paísos mediterranis de la UE participen
en més d'un 15 % del comerç mundial, entre tots els restants
paísos mediterranis no arriben al 3 %.
A les desigualtats en la producció s'afegeix un fort desequilibri als intercanvis entre les diverses zones de la mediterrània, revelador tant de la forta dependència económica de la riba Sud com de la manca d'integració económica regional. Per exemple, entre el 60 i el 70% de les importacions i exportacions dels cinc països de la Unió del Magrib Àrab (UMA) es fan amb la Unió Europea, per?) no representen més que un 4% del total Wintercanvis de la UE.
Waltra banda,
el 82 % dels recursos sanitaris i el 66 % dels alimentaris (sense comptar
el creixent excedent agrari als plisos europeus) es concentren també
a la UE, mentre que el 87% de l'analfabetisme es concentra a l'altra riba,
on Pesperanga de vida en néixer disminueix en 11 anys respecte
del la mi~a del Nord situada al voltant dels 75.
A aquestes desigualtats comparatives entre estats cal afegir el desequilibri
creixent en la distribucíó interna dels recursos, prou patent
en I'extensió de la pobresa als paJisos de la UE, i més
intensa encara als països del Sud on la riquesa i els recursos estan
més concentrats.
L'espoli colonial per part de les potències europees, la desestructuració social i política consegüents a un procés descolonitzador violent ?i encara no acabat?, associat a la imposició d'un model económic allunyat de les necessitats própies de la població i únicament garant del servei energétic i petroler de les potències industrials són a I'origen d'aquestes desigualtats. El model económic aplicat ha generat una cadena inacabable de dependència tecnològica, de depredació ecològica i de corrupció política; però sobretot ha situat aquelles economies en condicions comparativament més precàries, tant pel que fa a la conjuntura (retrocés de la demanda energètica ... ) com a la capacitat de competir en un mercat condicionat per relacions desiguals d'intercanvi (proteccions aranzelàries i financeres, caiguda dels preus dels productes propis) i de resistir les conseqüències de les crisis financeres de l'economia capitalista mundial, amb els coneguts cicles d'endeutament ?creixement dels tipus d'interés?, acumulació galopant de deute extern ?plans d'estabilització?, increment de la dependència i transferència neta de capitals a I'exterior ?empobriment de la població i nou augment dels desequilibris,
A conseqüència de les polítiques d'ajust estructural tutelades pel BM/FMI sha produit no només una reducció dels recursos a l'abast de la població (31 % de la població per sota del sostre de pobresa al Marroc, 20 % a Algéria, 17 % a Tunísia), sinò una destrucció progressiva de teixit productiu d'autoabastament, l'éxode rural, la fuga de cervells (a una mitjana de 10.000 per any als països de la UMA, reproduint la dependència tecnològica) i l'atur que estan a la base de la nova pressió migratòria en direcció al Nord, atribuïda per l'opinió mediàtica, amb tanta lleugeresa com capacitat d'oblit de les pròpies responsabilitats, a un suposat creixement explosiu de la població.
En relació a aquest tema, i recorrent novament a la comparació de dades, cal no oblidar que el 60,51 % dels ciutadans i ciutadanes dels països mediterranis i dels no mediterranis que pertanyen a la Unió Europea viuen dins el territori de la Unió, estan en procés d'envelliment en terme mig, i disposen d'una superficie només del 24,59 % del territori total. Per tant només el 39,49% de la població composa, almenys pel que fa a la regió mediterrània, la suposada "bomba demogràfica", amb un creixement natural mitjà de la població alt, del 2,32%, però correlacionat estretament i inversa amb l'esperança, de vida i els recursos disponibles; sensible, per tant, a les millores de l'estructura econòmica.
Però, tornant a les polítiques auspiciades pel BM/FMI, és
precisament la percepció del seu fracàs i dels riscos que
comporta, així com la constatació del grau extremament feble
de la contribució europea al desenvolupament de la regió
(per exemple, entre 1979 i 1987, les aportacions de la CEE representaven
només el 3% del total rebut pels països riberencs front al
31 % procedent dels EUA o el 28 % dels països de I'OPEP), els factors
que alimenten les noves propostes econòmiques de la UE en relació
a la riba Sud de la regió mediterrània.
Els nous projectes, s'inscriuen en un canvi real d'estratégia a partir del 1.990 clarament perceptible en aspectes com un notable creixement dels compromisos financers (40 % per al període 92?96 front al període 86?91), els programes MED adoptats al Juny del 92,... i introdueixen factors de cooperació, infrastructura i intercanvi desconeguts fins ara, tot recolzant?se en les transformacions estructurals i tecnològiques en curs dins el sistema econòmic capitalista, en els mercats de treball, de comunicacions i financers a Europa, etc.. En tením ja algunes proves en les deslocalitzacions industrials, els projectes d'extensió de la xarxa elèctrica a l'altra banda de l'Estret de Gibraltar... del que en definitiva suposa una expansió del model de mercat únic a tota la regió mediterrània.
Aquestes propostes, en cas de transcendir d'una fase purament utilitària (macroprojectes privats adrejats sobre tot a l'activitat econòmica als països del Nord, dumping social, ... ) poden tenir èxits parcials en la seva aplicació i fins i tot generar alguns reequilibris econòmics des del punt de vista geogràfic a la regió, però amb costos socials i ecol6gics molt elevats a les dues ribes, amb riscos de militarització associats i amb la possibilitat afegida de no transcendir aquesta fase i incrementar el deute extern i la dependència tecnològica.
En segon lloc, és cert que la Mediterrània no és una zona geogràfica exclosa de tensions i conflictes, uns producte de reivindicacions frontereres nacionals, tant al nord (antiga lugoslàvia, Turquia?Grécia, Turquia?Kurdistà, Grécia?Macedónia, Albània?Sérbia, Albània?Turquia), com al sud (Marroc?Sàhara occidental, Israel?Països àrabs, Síria?Liban-Israel), d'altres derivats d'estructures econòmiques injustes, i de la incapacitat dels models occidentals (tant el, capitalista com l'anomenat socialista) de resoldre els problemes socials. Davant l'intent per part dels països de la riba sud de buscar solucions des de les seves arrels culturals i religioses, el discurs oficial dels països del nord simplifica aquestes qüestions identificant islamisme, fonamentalisme i terrorisme, i genera així la visió d'un enemic, en lloc de plantejar?se el necessari diàleg en igualtat de condicions davant la diversitat de respostes culturals. De la mateixa manera, es veu com un perill i no com un valor positiu la gran quantitat de població jove dels països de la riba sud davant l'envelliment del nord.
Resulta evident que aquests conflictes i problemes han de ser tractats des de l'òptica de la cooperació i la seguretat, buscant solucions per desactivar els conflictes. I és un greu error intentar la solució dels conflictes o dels problemes socials i polítics per la via militar. Tant uns com els altres necessiten de conferències de seguretat regional, que abordin els conflictes en vistes a buscar solucions pacífiques, per la via del diàleg i del compromís i des d'una òptica política. Aquesta s'ha de construir en base a un nou concepte que allunyi la possibilitat d'enfrontaments entre els pobles, l'anomenada "seguretat compartida", que es construeix de manera recíproca entre els països, sense amenaces militars, i sobre la base de la desmilitarització, la cooperació económica i el diàleg cultural; que busca en la negociació la resolució pacífica dels conflictes.
Malauradament, aquest no ha estat el camí seguit per Europa. La desaparició del bloc militar del pacte de Varsòvia, no va anar acompanyada de la dissolució de I'OTAN, i aquest organisme va reorientar la seva estratègia militar, dirigint la seva mirada cap al sud. Així es va comenjar a parlar del "perill del sud", quan no de "l'enemic del sud", i va crear unes forces d'intervenció ràpida (FIR) compostes de 25.000 homes per defensar el flanc sud. També l'UEO va ser ressuscitada a Maastrich per la Unió Europea amb la missió de ser l'organisme militar de defensa pròpiament europeu ?i coal.ligat amb l'OTAN que continua sent el pilar indiscutible de la defensa europea?, mitjançant la creació de l'euroexércit (Eurofor) o Euroforça Operativa Ràpida, amb dos cossos d'exércit, un per al centre d'Europa, i un segon per al sud d'Europa, l'anomenat "Euroexèrcit del sud" compost per forces aerotransportades de 12.000 homes a parts iguals entre l'Estat espanyol, França i Itàlia, amb la missió de salvaguardar Europa del perill del sud.
En aquest context ressalta particularment la hipocresia de les potències occidentals en exigir la signatura del Tractat de No Proliferació als paísos Àrabs, i la renúncia per tant a les tecnologies associades, potenciant alhora l'extensió d'aquestes tecnologies per Europa i, pel que fa a la mediterrània, ignorant l'amenaça nuclear de l'estat d'lsrael i mantenint una més que significativa presència d'armament nuclear a Itàlia i Turquia.
En tercer lloc, per tal de garantir un nívell òptim de control de les poblacions descontentes amb la seva situació, sobretot dels paísos del Mediterrani sud, cal aplicar una política repressiva. Així doncs, els gendarmes de la zona: Marroc, Tunísia, Egipte i Turquia, fidels aliats de les potències neocolonials, poden fer i desfer al respecte sense cap tipus de por a ser denunciats internacionalment. L'any 1990 es signa en una de les cimeres de la CSCE (Conferència de Seguretat i Cooperació Europea) la "carta de París", en la qual es prenia el compromís de "garantir que tot el m6n pogués interposar recursos efectius contra la violació dels seus drets". Els esdeveniments s'han succelit: neteja étnica a Bòsnia, genocidi Kurd a Turquia i Iraq, cop d'estat a Algéria i repressió brutal, i els acords esmentats sembla ser que no han servit per a gaire més cosa que omplir papers en blanc.
En quart lloc, en un territori com és la Mediterrània, on les desigualtats i les estructures tradicíonals d'opressió es perpetuen, L'atur colpeix les poblacions dels països mediterranis del nord i del sud. La pobresa no és solament patrimoni dels països del sud, ja que més de 35 milions de pobres formen part de la població dels països de la Unió Europea; la joventut, un terç de la població mediterrània, és un dels sectors més afectats per aquesta situació de pobresa i atur, mentre que representa un valor molt positiu per al desenvolupament i un potencial evident de canvi i transformació. La joventut es distribueix de manera desigual entre el nord i el sud del mediterrani, en relació inversament proporcional al nivell de consum i al control sobre l'explotació dels propis recursos. Així, mentre que a la riba nord la població ha envellit i la natalitat ha disminuit sensiblement, a la riba sud la població augmenta i es rejoveneix. Aquesta situació que reflecteix la distribució poblacional entre els països del nord i els del sud és vista com una amenaça pels organismes financers internacionals (FMI, BM...) que han auspiciat la Conferència d'El Cairo sobre població amb l'objectiu d'aconseguir consens i major eficàcia en l'aplicació de polítiques antinatalistes als països del sud. De la mateixa manera, també són vistos com una amenaça els fluxos migratoris; la concepció colonial de les relacions entre els països de la Mediterrània nord i sud, comporta una concepció instrumental i de vegades alarmista dels fluxos migratoris.
El treballador immigrant procedent del sud no és contemplat com un potencial ciutadà en ple dret sinó com un recurs humà en el marc d'una economia de mercat, que si bé permet la lliure circulació de capitals i mercaderies, obstaculitza la circulació de persones. Així, aquestes persones, desposseides dels seus drets com a ciutadanes i com a treballadores, es veuen obligades a cobrir, sense cap mena de condicions dignes, els llocs inferiors d'un mercat laboral que el model de desenvolupament necessita cada vegada més segmentat. Per tal de justificar aquestes situacions laborals indignes, s'aixequen pors a suposades "invasions" que alimenten el racisme i la xenofòbia que, per una altra banda, es vol combatre.
Durant els darrers anys, les legislacions dels països de la CEE s'estan endurint constantment enfront l'entrada de nous immigrats. Europa ha optat per un model de tancament de fronteres en relació als països del sud i el grup de Schengen (format originàriament per 8 dels 12 països) és el marc on s'avança més ràpidament: a l'Acta única Europea, signada 11 de juliol de 1987, es van introduir algunes limitacions als drets de refugi i asil i al dret de reagrupació familiar, que entren en contradicció amb la Convenció de Ginebra sobre l'estatut de refugiats, de la qual són signants els estats membres (1954), D'altra banda, el tractat de Maastricht, en unificar fronteres, exclou els "treballadors no?comunitaris" creant dues categories de treballadors europeus. L'aplicació d'aquestes legislacions es deixa en mans de les policies, sense cap control democràtic per part de l'anomenat Grup de Trevi, i els problemes de delinqüència i droga són tractats dins del mateix marc que els obstacles fronterers i legals.
A l'Estat espanyol, l'anomenada "llei destrangeria", aprovada el mateix any d'entrada a la CEE (1985), encaixa perfectament dins d'aquesta línia; el mecanisme utilitzat és crear una discriminació entre legals i il.legals. Per a ser "legals" es necessiten dos permisos: el de residència i el de treball, els quals constitueixen un peix que es mossega la cua: sense un no es pot obtenir l'altre i a l'inrevés. El permís de residència depén d'un visat consular (totalment arbitrari) i pot ser denegat (es tracti de la primera vegada o d'una renovació) sense cap explicació ni justificació a qui l'hagi demanat. El permís de treball exigeix tenir una còpia del contracte abans d'entrar al país d'acollida i la concessió s'ha de justificar amb l'oferta i la demanda laboral (terme ambigu que permet tot tipus d'arbitrarietats).
Aquesta situació ha creat una mena de cercle viciós on I'immigrant quasi mai aconsegueix estar legalitzat, situació que va acompanyada d'una discriminació en el treball, l'habitatge, l'escola, les prestacions sanitàries, etc... Tot plegat dóna lloc al creixement subterrani de xarxes de tràfic d'influències o documentació falsa, i al mateix temps, provoca una inseguretat jurídica que es torna en inseguretat personal de la gran majoria d'immigrants, els quals no poden afrontar equilibradament cap de les seves altres activitats o actituds socials. Per la seva banda, la societat indígena no resta al marge d'aquesta dinàmica: permetre la manca de drets i la marginació d'un sector de la societat és un càncer que, alimentant el racisme i la xenofòbia, pot arribar a posar en perill les llibertats del conjunt de la ciutadania.
En cinqué lloc, en un territori colonitzat i en estat de guerra, les dones veuen aguditzades les seves condicions de pobresa i d'atur, en especial en els països de les societats mediterrànies més colpides econòmicament, per la seva situació de discriminació i desigualtat que les empeny cada vegada més a la immigració en unes condicions totalment desfavorables, sovint sense conèixer l'idioma del país més proper del nord, ni els seus costums, ni la seva religió, sense qualificació adequada a la nova situació i, de vegades, havent d'abandonar els fills i filles per sobreviure.
A més, l'estat militaritzat i de guerra aguditza i perpetua la violència contra les dones. Així hem vist com a la guerra de Bòsnia i a Algèria, per posar els exemples més colpidors, aquesta violència està tenint formes específiques contra les dones amb violacions, degollaments... mostrant la cara més masclista i brutal de les societats patriarcals en les que vivim, on les dones, abans de morir a causa de la violència, són humiliades i utilitzades pels homes com a venjança, on ja no els pertany el seu propi cos i on es fa palesa la violència masclista latent a les nostres societats, que s'aguditza en temps de guerra, i que no és patrimoni especial de cap ideologia i religió, sinó de la cultura patriarcal que travessa totes les societats de la Mediterrània.
Les dones de la Mediterrània estan construint xarxes de solidaritat entre elles, que hem d'ajudar a eixamplar per aconseguir un moviment de dones a tota la regió mediterrània, de caràcter plural, intercultural i obert. En aquest sentit, l'autoorganització de les dones immigrades a molts països, i la seva relació amb els moviments de dones, està sent un punt de partida molt important per a construir aquest moviment intercultural de dones, en un marc de respecte, que sigui capaç de canviar lleis i de denunciar els fets, per arrabassar als poders establerts el dret a parlar en nom de les dones i per aconseguir una societat on el fet de ser dones no signifiqui un greuge més sinó una diversitat enriquidora en una mediterrània lliure, desmilitaritzada, intercultural i sense discriminacions.
En sisé lloc, per garantir un projecte hegemònic de caràcter prooccidental a la zona cal assegurar la reproducci6 d'una cultura alienada que, com a mínim, perpetui les suposades diferències entre el nord i el sud, i legitimi els discursos eurocèntrics que en moltes ocasions prenen un caràcter racista i xenòfob. El desenvolupament de forces socials al nord i al sud que fan una lectura essencialista i fonamentalista de llur cultura i patrimoni contribueix a perpetuar aquesta alienació.
En aquest sentit, i per tal de garantir aquest "status quo", és fonamental el control dels missatges i continguts emesos peis mitjans de comunicació, que són els principais encarregats de manipular la realitat. S'informa extensa i detalladament de les guerres, els cops d'estat, les revoltes, eis conflictes armats, les catàstrofes, les epidémies, les fams... sense fer cap referència a les causes i interrelacions dels diferents fenómens, ni a la situació de dependència o neocolonialisme que es viu. Els mitjans de comunicació associen els conflictes i la situació económica i social dels països de la riba sud, al clima, les rivalitats interétniques o la corrupció dels seus governants; d'aquesta manera, aquestes situacions extremes i provocades per l'insaciable model de desenvolupament capitalista, semblen produïdes per causes "naturals". D'altra banda, es configura el treballador immigrant procedent del sud com una categoria social perillosa, associada a la transgressió de les lleis i les normes; s'informa de les detencions, les expulsions, els delictes, la corrupció policial i consular, els desembarcaments nocturns i il.legals, el tràfic i venda de droga, el treball submergit, els brots de racisme... Aquesta creació de realitat es combina amb el sentiment que és necessari fer alguna cosa pels pobres, necessitats del nostre ajut i la nostra solidaritat. El paternalisme occidental forja a través de les imatges periodístiques una mitologia basada en la compassió, en lloc de basar?se en la dignitat, l'autonomia i el reconeixement de la diferència de cadascú.
En seté lloc, la regió mediterrània constitueix una de les àrees del planeta més afectades per l'acció humana. Cal recordar que en ella es concentra 113 del turisme mundial: 147 milions de turistes anuals en dades de 1.990 que s'afegeixen, als 90 milions de població resident costanera. Hotels, urbanitzacions, xarxa viària litoral, ports esportius, "regeneració" de platges, camps de golf, parcs; aquàtics... han agredit í banalitzat l'entorn de totes les formes imaginables fins deteriorar irrecuperablement 1/3 dels 46.000 quilbinetres de costa mediterrània.
No és menys significatiu que per la petita superficie de la nostra mar, aproximadament 11 % de tots els oceans, circuli el 30% del petroli mundial. Un promig anual de sis accidents navals greus, el continu degotall de la petroquímica, de les embarcacions, i dels vehicles terrestres per via aéria o fluvial... 650.000 tones d'hidrocarburs; vessades cada any en són les conseqüències.
En definitiva, l'escassetat creixent de recursos naturals ?pérdua de sóls i de biodiversitat, deforestació, recursos hídrics i pesquers, desertificació o litoral no ocupat? i la seva degradació ?contaminació industrial, urbana, agrícola i naval de les aigües, residus sòlids i contaminació atmosfèrica? associats al model productiu dominant fan perillar el fràgil equilibri entre les societats mediterrànies, el seu territori i el mar que els uneix.
La intensificació i extensió d'aquestes principals activitats econòmiques de la zona turisme, indústria i agricultura?, basades en models insostenibles i no adaptades al bioma mediterrani, suposarà la destrucció de les bases ecologiques sobre les quals se sustenten. I, una vegada més, no hi ha el més mínim dubte sobre la disimetria de les responsabilitats: El 80% del turisme mediterrani (i dels recursos associats), el 88% de les zones industrials, el 70% de les terminals petroleres i refineries, es concentren a la riba nord.
Certament, el creixement demogràfic i la dependència económica del sud en un mercat globalitzat, agreuja especialment la situació, comportant una massiva externalització dels costos ambientals i socials en els models de producció que ha de ser tinguda ben en compte.
Però dissortadament, el veritable problema, la manca de voluntat política o, quan existeix, el poder de bloqueig dels grups industrials, ha quedat ben al descobert en la recent Conferència "per la Protecció Ambiental de la Mediterrània". Més enllà del que ha estat el tema estel.lar (la prohibició d'abocaments tòxics per al 2005, amb el lamentable resultat de retrocedir en els compromisos adquirits al 93 fins quedar?se en una modesta reducció no quantificada), ha quedat confirmada novament per la manca de concreció dels objectius i la manca de recursos econòmics i legislatius.
Qüestions tan crítiques com que només 10 ports de la mediterrània disposin d'instal.lacions de desllastat de petroliers, fent inoperant la prohibició de fer?ho a mar obert, o que siguin comptats els rius on s'hagi produït una reducció constatable dels abocaments industrials a la mar, a 20 anys del primer Pla d'Acció del Mediterrani (PAM), donen idea de les conseqüències d'aquesta discrecionalitat.
U regid pateix, a més, un alt nivell de conflictivitat, amb greus impactes sobre el medi i presència important de flota nuclear. El propi esgotament i degradació d'alguns recursos es constitueix coni un dels detonants potenciais de conflictes i catàstrofes per ais propers anys.
A partir de tots aquests elements, creiem necessària la formulació de propostes alternatives i l'impuls d'iniciatives descolonitzadores, ja que, en definitiva, la necessitat de construir una identitat europeista com a eix cultural per a vertebrar el projecte d'Unió Europea, suposa en la pràctica l'elaboració d'un discurs que exclou les interrelacions històriques d'Europa amb Àsia i Àfrica a través del Mediterrani, i reforça els components culturals identitaris de la nova Europa a partir del més pur dels eurocentrismes essencialistes; aquesta aposta, clarament en la línia del tradicional racisme colonialista, facilita a la pràctica la legitimació del discurs racista i xenòfob de l'extrema dreta que cada cop s'estén amb més força per Europa.
Enfront aquesta muralla d'idees excloents, cal afermar la nostra voluntat de construir una mediterrània que torni a ser el model de convivència cultural que sempre ha estat al llarg de la història, d'Alexandria a Istambul, de Córdova al Beirut arrasat dels nostres dies; el model que és encara viu, malgrat el martiri, a Sarajevo.
Si més no, per tal que el desastre realment existent no s'accentui, cal recuperar a la regió mediterrània la capacitat d'iniciativa en defensa de la pau i la convivència entre els pobles que no tan lluny en el temps varen expressar, amb iniciatives conjuntes de les dues ribes, esdeveniments com el sorgiment a Belgrad del Moviment de Països No Alineats (Egipte/Iugoslàvia), la promoció del Nou Ordre Internacional (Conferència d'Alger del 93), del Tribunal dels Pobles (ltàlia/Algèria), o la fundació a Barcelona de la CONSEO.
La millor garantia per assolir aquests objectius és l'extensió de les xarxes d'activisme social que ja es desenvolupen entre els diversos moviments de tots els països de la mediterrània. És a partir d'aquestes experiències d'intercanvi que es podran anar generant autèntiques alternàtives en els diferents àmbits, adequades a les realitats socio?culturals diverses, i alhora viables, és a dir amb prou forja social al darrere. És per això que fem de l'enfortiment quantitatiu i qualitatiu d'aquestes xarxes en contactes, medis i capacitat d'aportació mútua la nostra prioritat.
Esperem que la CMA hi contribueixi.
